Que viva España

En moments de gran crisi nacional, en moments de cadenes identitàries, apareixen de sobte persones que defensen idees interessants per a buscar solucions a la crisi nacional actual, més fonda que l'econòmica.

D'una banda la macroeconomía sembla que va millor. La "prima de risc" ha baixat a 240 punts, uns 14 per baix de la italiana. En un debat públic del PSOE i el PSC, de sobte, contra els costums de sempre a eixos partits (com a quasi tots els partits poc democràtics d'Espanya), alça la mà l'ex-ministre Corcuera (al que tant vam criticar quan "la patada a la porta") i demana claredat, explicacions sobre què és el federalisme (si no és més que una paraula), què volen i on van els dos partits germans, ara enfrontats o descoordinats; sobre el que deu ser Espanya; sobre com es pot encaixar la Catalunya present en l'Espanya i l'Europa actuals. Deuríem tornar a buscar "el nom exacte de les coses" (J.R.J.): no cal confondre la cocacola amb el vi de marca, encara que les dues siguen begudes com l'aigua amb colorants; ni el matrimoni d'heterosexuals estable amb possibilitat de tindre fills carnals, amb les parelles d'homsexuals o heterosexuals, encara qure totes siguen "parelles"; ni la mort d'un bou ("crim animalista") ambn l'avortament d'un fill (crim humà imposible de justificar com un dret de la dona). Reconforta vore a Corcuera demanar "la lleialtat i fidelitat a la Constitució de tots (de tots els espanyols, bascs i catalans inclosos) de 1.978; que eixa Constitució deu ser respectada, i es pot reformar seguint els passos que ella marca i, a ser possible, amb el mateix consens i bona fe de tots els que la van redactar, votar i aprobar en referèndum perfectament democràtic".

Després tenim el gust d'escoltar al també ex-ministre Piqué que, presentant en la tertúlia d'Onda Cero el seu nou llibre "Cambio de Era", reconeix que en "ple franquisme (a partir de 1.959) hi ha dues actuacions del Govern de Franco" (n'hi va haver altres moltes; no tot van ser crims, tortures i dictadura, com diuen ara els que no va viure aquella época) "que van ser, de fet, una finestra o porta oberta al futur, a una democràcia real i a una Espanya moderna amb classe mitja", francament millor (açò ja ho dic jo) que la de la República, la Guerra Civil i els primers anys de postguerra i dictadura, amb maquis i atemptats, amb propaganda interna (RNE, NODO) i contrapropaganda externa (Radio Pirinaica, intel·lectuals esquerrosos o procomunistes de tota Europa). D'aquell tardofranquisme, d'aquells ideals que ens havien inculcat, sugiren desitjos de llibertat, orgull nacional i dignitat personal (uns ridículs com la definició de boina que ens donaven a la FEN: "La boina es el sombrero de un pueblo que no lo necesita con alas, porque sabe mirar cara a cara a todos los soles"), que es bassaven en la Història d'Espanya que ens ensenyava algunes coses de les moltes bones que van fer els Reis Catòlics, Carles I i Felip II (Los Reyes Católicos, Carlos I de España y V de Alemania y Felipe II, en cuyo imperio no se ponía el sol). Llegíem a l'escola (el vam tindre com llibre de lectura, degudament adaptat per a xiquets de nou o deu anys) El Quijote i apreniem coses com aquelles de que "La libertad es un bien por el que merece la pena jugarse la vida" o que "en cuanto a las lenguas romances, cada cual debe escribir en la que ha mamado, aunque sea un vascuence". Després vam saber que El Quijote va estar prohibit en altres dictadures. La nostra, (¿no ho va ser tant?), caldria pensar que era des dels 50 una "dictablanda", si mirem aquest criteri i si pensem que tots els millors artistas, humoristes i directors de cine, els més grans d'aquella época, eren declaradament d'esquerres o antifranquistes (Rabal, F.F.Gómez, J.L.G.Berlanga, Bardem, Gila, F.Rey...),i si recordem que, ja al 1.954, va triomfar a tota Espanya (més de 2.000 representacions)

"La Muralla", de J.C. Sotelo, obra clarament crítica amb el franquisme corrupte. També l'Església, amb Joan XXIII, el Concili Vaticà II, Pau VI, els Cardenals Herrera Oria y Tarancon, la HOAC, la participació del socialista Juan de Ábalos, (carnet 7 de Mèrida, compromés amb la República i obligat a lluitar contra els republicans al caure Mèrida davant de Yagüe), esculptor immens, en la construcció del "Valle de los Caídos", prèvia acceptació per part de Franco de les seus condicions: reconciliació de tots, dels dos bàndols (això s'ha fet a tota Europa), ausència de qualsevol record de les victòries franquistes o al·lusions a la superioritat moral dels d'un costat sobre els altres.

Les dues coses essencials que Piqué reconeix que el Govern de Franco va fer a partir de 1.959 van ser El Plà d'Estabilització, d'Ullastres (membre de l'OPUS) i La Llei de Procediment Administratiu. Suposo que vol dir que cal recuperar els Funcionaris Superiors (Interventors, Inspectors estatals) que posen ordre sobre les despeses i responsabilitats de governants a tot arreu: des del President del Govern, als Presidents d'Autonomies o Ajuntaments a Directors d'Entitats Públiques, Caixes, Bancs i altres Orgnanismes, on pot créixer la corrupció més nefasta.

En els temps dels Reis Catòlics, de Colom (Colón), Velàzquez, Hernán Cortés, Alvarado, Pizarro, de Carles V i de Felip II, existía una figura que caldria recuperar: "El juicio de Residencia". Més d'un Virrei o Governador va acabar a la presó, perquè no va poder superar aquell estricte "juí de residencia".
També caldria pensar el lligam que hi ha entre el creixement (o disminució) demogràfic i la prosperitat de les nacions (ho va comentar Piqué). Tal vegada ens caldria recuperar la fe (religiosa i humana) que tenien els nostres avantpassats dels segles XV i XVI (i fins i tot dels segles XVII i XVIII: Blas de Lezo "Patadepalo", General Castaños, Palafox, el Palleter, Romeu, el Pastor del Bruch, la "catalana" Agustina d'Aragón), i els que vam viure als anys 50 i 60, época en que les parelles heterosexuals es "volien casar per a sempre", comprometent-se en un autèntic "matrimoni", (això, desitjable ara també, no vol llevar cap dret civil ni a les parelles homosexuals o a les heterosexuals de fet, sense compromís civil ni religiós); aquelles parelles, aquells matrimonis, amb molt de sacrifici, volien tindre normalment tres o quatre fills i  tenien fe i esperança (religiosa i social) en la nació, en la comunitat i en el futur. ARA AIXÒ HO HEM PERDUT A TOTA EUROPA. En algunes nacions europees ho están recuperant. Però no podem competir, si no canviem profundament, amb els països emergents: Xina, India, Brasil... Cal legislar a favor de les famílies, dels matrimonis estables, dels pares reponsables, de la compatibilitat entre el treball remunerat dignament i la vida familiar per a educar bé als fills: ahí està L'ARREL DE LA SUPERACIÓ DEL FRACÀS ESCOLAR, UNIVERSITARI I SOCIAL.