Per això, justament, porta el nostre gentilici, per això l'anomenem valencià. El valencià és cosa nostra, patrimoni nostre. Un
patrimoni entranyable i, fins i tot, en la majoria dels casos, familiar, ja que
és la llengua que va associada a les nostres famílies: la llengua que hem
heretat dels nostres iaios, dels nostres pares; la llengua que ens vincula al
nostre passat i que volem transmetre als nostres fills. El valencià és, per al
conjunt de la nostra societat, una riquesa cultural extraordinària (pocs pobles
i poques llengües de les dimensions, relativament modestes, dels nostres poden
enorgullir-se d'una herència literària com la que ens han deixat
escriptors valencians de totes les èpoques, escrivint en valencià); una riquesa
que, a més, ens ajuda a identificar-nos com a poble, com un poble més dels que
componen la història i el present d'Espanya i d'Europa: el Poble Valencià.
El
valencià, per tant, té molt de valor per al nostre poble. Però sol
passar que, per les coses que tenen valor, cal pagar un preu.
Desgraciadament,
el valencià també pot ser, i de fet és, un problema. Des de fa uns anys,
les
polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua dels valencians
esgarren
la nostra societat. La demagògia, el discurs irresponsable que busca la
confrontació al voltant d'esta qüestió, s'ha revelat com la pitjor
arma de destrucció massiva dels vincles socials i identitaris que
mantenen la
cohesió del nostre poble. I tot això agreuja el que veritablement és el
gran
problema de la nostra llengua: el del seu futur. Després de tants segles
d'existència, el valencià corre un perill ben seriós de no superar el
segle xxi, o de fer-ho en una situació
terminal, i en conseqüència corre igual perill la mateixa existència del
nostre
poble.
Ara bé, si el valencià és un problema, però també és la nostra llengua i
part del nostre patrimoni, s'imposa una conclusió inevitable: el valencià és el
nostre problema, és a dir, que és problema nostre, és cosa nostra.
Senzillament, els problemes del valencià només podran trobar una solució viable
i eficaç en acords entre valencians.
Responsabilitat: esta és la paraula clau. La nostra responsabilitat com a
ciutadans valencians és desactivar d'una vegada per sempre
eixa arma de destrucció massiva que és el conflicte al voltant de la identitat
i el nom de la llengua: un conflicte que ens desestabilitza com a societat, que
enterbolix la nostra democràcia, que posa en perill el futur de la nostra
llengua pròpia. I és, també, responsabilitat nostra assegurar-nos que les
pròximes generacions rebran de les nostres mans una llengua plena de vida i de
dignitat.
La nostra responsabilitat ens exigix posar fi al
conflicte, a la divisió, i
apostar pel diàleg, per entendre'ns. Apostar, en
definitiva, per l'acord. Apostar pel valencià, apostar pels
valencians. Per sort, des de fa uns anys tenim una institució que
encarna l'acord en matèria lingüística entre els valencians : l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua (AVL). A través dels nostres
representants legítims en les Corts Valencianes, els ciutadans
valencians vam
crear la AVL i li vam encarregar que es constituïra en "l'ens de
referència normativa del valencià", encomanant-li també "vetlar per
l'ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat" (Llei
de
creació de la AVL). Defendre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i
donar-li
suport en l'acompliment de la seua missió és complir també la
nostra responsabilitat com a ciutadans, és mostrar la nostra lleialtat a
les
institucions democràtiques que vehiculen el nostre autogovern i és
apostar
fermament per l'única manera civilitzada i possible de resoldre
els conflictes socials: a través de l'acord.
L'Acadèmia
representa, i ha de representar sempre,
el trellat, la responsabilitat, l'acord, l'aposta sincera i compromesa
pel futur de la llengua. Esta llengua nostra,
este magnífic patrimoni que ens pertany a tots els valencians: el
valencià.
