Aquests dies se celebra a Barcelona el festival de documentals 'In-Edit'. I en aquest context es presenta la pel·lícula de Morrosko Vila-Sanjuán Barcelona era una fiesta. El reportatge en qüestió evoca aquella ciutat que, com a capdavantera cultural, va sacsejar la realitat peninsular en èpoques, llavors fosques, del franquisme. Bé, aquest lideratge, en veritat, també s'estenia a la política: i, en això, cal aclarir que alguna derivació del fet nacional i diferencial català, encara que disfressat i per això ara minimitzat per molts dels que llavors tallaven el bacallà, va ajudar. Sense el rerefons del nostre nacionalisme que avergonyia el retràs espanyol mai s'haguessin pogut donar els fenòmens d'avenç que també, i posteriorment, van revolucionar l'Espanya veïna. Encara que els que, d'alguna manera, reconeixen aquesta darrera veritat, vulguin alhora negar el fet d'una realitat nacional catalana imbricada en el fet de modernitat, dins la qual prenen com a principal ase dels cops a l'idioma -gran estendard, d'altra banda- que, per raons òbvies, era absent, però no l'esperit que significava tenir-lo: i és així com tanquem el cercle d'aquesta història.
En tot cas, la veritable realitat catalana del moment és el què importa, amb tots els ets i uts. D'on naixia, sinó de la consciència, l'allunyament respecte a la paràlisi general de les Espanyes?. No s'ha de reconèixer que era d'aquell cosmopolitisme internacional d'una capital catalana, també de llengua pròpia habitual per bé que matxucada, que lluitava contra la boina imposada i estesa en contrades molt properes?. Potser algun Nobel s'atrevirà a acceptar el desafiament que suposen les preguntes.
I, és veritat, reviure aquella explosió ara crea una certa nostàlgia. Sobretot en moments que un percep que els hereus de tot allò no han entès res i, avui en dia, com qui dona una volta de noranta graus a la truita -sense creure's realment del tot el gir: només l'han fet, sembla, per qüestió d'imatge-, també es volen carregar determinats aspectes (que ells van incentivar al seu moment, compte!) inherents a una ciutat que ha de mantenir, controladament això sí, el seu aroma portuari i 'canalla', com és Barcelona. Per cert, també sigui dit, una urbs en la qual, a l'època que evoco, es podia anar afer el cràpula a tot arreu però on tothom podia trobar el seu entorn socio-económico-cultural definit. És a dir, tenia un camí fàcil del retorn a casa que el socialisme municipal imperant es va entestar en trencar, promovent una barreja associada als Jocs de 1992, que va incitar a una mixtura social que encara avui en dia perviu i que segueix degradant la ciutat (ras i curt: enfront l'Up&Down de les bones èpoques es va promocionar el Maremagnum, per exemple). Però això són figues d'un altre paner...
Però, elucubracions a banda, el debat obert avui en dia és si la degradació ciutadana de què hom parla i que, veritablement, tenim no és producte de no haver sabut dir 'no' a temps a la gran festa lògica d'antuvi. Si l'alt nombre de ciclistes urbans que atropellen al vianant o la permissivitat endèmica amb l'antisistematisme o amb l'incivisme amb qui pixa a la via pública no ve de no haver sabut aturar la festa quan tocava. Per posar alguns exemples.
Fa uns quants anys, i no sé on, un dels caps més lúcids de la Catalunya actual, Ferran Sáez Mateu criticava -sorprèn en ell, perquè semblava obviar, en aquest cas, un context prou evident- aquell ban de Tierno Galván com a alcalde de Madrid en què incitava gairebé a l'orgia. Tenia raó en el fons però no en la forma. En la forma no, perquè el context d'aquella proclama era el de molts anys de repressió que necessitaven d'un 'soufflé' explosiu: com l'esmentat i anterior de Barcelona. En el fons, sí, perquè potser a aquell venerable polític se li va oblidar de recordar que la xerinola es podia allargar però un dia, de cop i volta, s'havia d'acabar, per mor del lògic ordre públic. I això, precisament, aplicat a Barcelona, és el què no s'ha sabut mesurar. Encara sembla que estiguem en plena farra d'efervescència antifranquista quan fa molts anys que se'ns hauria d'haver explicat que les tensions acumulades també tenen un límit de caducitat en l'excusa per deixar-les anar. I això és el què no s'ha sabut fer des del poder barceloní. No s'ha sabut posar hora a la cloenda de la festa. I així estem ara, al 2010.
Tot a punt per a l’In-Edit, un festival de cinema documental únic en la seva espècie
Si (
No(
