Després de 18 anys, aquest mes l’exèrcit espanyol ha posat fi a la seva misió a Bòsnia on ha participat amb més de 46.000 soldats que han contribuït a garantir la pau i l’estabilitat a la zona: fins i tot 23 han donat la seva vida.
Jo no sé si 23 morts en 18 anys, en una zona tan conflictiva com els Balcans, són moltes o poques víctimes. El que sí sé és que la mort de 58 dones i 9 nens per violència de génere en tan sols aquest deu mesos que portem del 2010 -superant ja la xifra de tot el 2009- és un maleït i esferidor "rànquing". En el 40% dels casos les dones ja no eren parella de l’home que les maltractava, però el 64 % convivia amb l´agressor (d’aquestes, el 39% eren estrangeres). Tan sols 14 de les víctimes d’ aquest any havíen fet una denúncia.
Encara em sembla molt pitjor la conseqüència que aquesta situació porta als fills, com els dos nens morts la semana pasada a Tarragona. A Espanya, segons Save the Children, hi ha uns 200.000 nens amb mares que pateixen violència domèstica. La majoria d’aquests nens tindrà problemes socials, emocionals i de conducta: els nois tenen més probabilitats de ser maltratadors i les noies de ser víctimes, ja que viuen aquest trauma en la fase de maduració i asimilen aquests comportaments com normals.
Per tot això, uneixo la meva veu al d’associacions de dones que manifesten: "molts jutges que treballen aquests casos no apliquen tots els recursos que ofereix la Ley de Violencia de Género y de Igualdad: de les 3.000 pulseres GPS per a maltractades, tan sols s´utilitzen unes 400 i cada vegada sembla més difícil obtenir una ordre d’allunyament". Doncs, ja ho saben, senyors jutges!
I nosaltres, què podem fer? Com posariem el nostre granet de sorra? No podem restar impasibles. El nostre exemple, l’educació, els advertiments als més petits… poden disminuir, atenuar, aquesta tendencia.
Aquest és un problema de tots, de tota la societat i nosaltres tenim que ser part de la solució.
Si (
No(
