La 'Sociovergència': una realitat a pocs municipis catalans

El terme ‘sociovergència’ ha tornat a saltar al panorama polític català. Ara que s’acosten les eleccions, i estudiant la possibilitat que PSC no torni a ocupar el seient de la presidència de la Generalitat de Catalunya, alguns socialistes ja s’han afanyat a parlar sobre la possible coalició entre CiU i PSC. L’encarregat de donar el tret de sortida de declaracions ha estat l’encara Ministre de Treball, Celestino Corbacho, qui va dir en una entrevista a TV3 que "no em faria res que CiU estigués al govern amb nosaltres, sempre que José Montilla segueixi sent el president català". Unes paraules que van ser ratificades el mateix dia pel número dos del PSC, Miquel Iceta. Però sembla ser que ambdós no van preguntar a la federació nacionalista si voldrien compartir govern amb ells, ja que hores més tard de les declaracions de Corbacho, el candidat de CiU, Artur Mas, descartava la sociovergència postelectoral perquè seria un govern “massa complicat i per tant equivalent a la complexitat del tripartit”. I no hores sinó dies, dos per ser exactes, són els que va trigar el president Montilla a afanyar-se a rectificar els seus companys de partit: “no anem a les eleccions per ser la crossa de ningú, ni els socis de ningú. I a més, -va afegir- CiU i PSC no som complementaris. Competim per l’espai central de la societat catalana. Així és molt difícil una aliança”. Ara bé, el president també es mereix una bona estirada d’orella perquè abans d’aquestes darreres declaracions havia dit que “tot és possible després del 28-N”. 

Tres municipis catalans governats per CiU i PSC
Si donem un cop d’ull al panorama municipal català trobem nou municipis on al capdavant del seu consistori conflueixen els convergents i els socialistes. A Montcada i Reixac, Banyoles i Falset governen tots dos en solitari, en canvi a Badalona, Sant Feliu de Llobregat i Santa Coloma de Farners ho fan juntament amb ERC, Castelldefels i Cornellà tenen com aliada ICV, i a Vic trobem l’únic cas de quatrepartit del país, ja que es troba governat per CiU, PSC, ERC i ICV. I si ens preguntem quin d’aquests partits que formen govern és qui sustenta l’alcaldia, doncs ens trobem que tres dels nou municipis tenen a un convergent com a alcalde i la resta són socialistes. Els tres municipis amb CiU al capdavant són Vic, Banyoles i Santa Coloma de Farners.

Com seria un govern CiU-PSC a la Generalitat?
Si donem un cop d’ull a les darreres vuit legislacions podrem observar que PSC i CiU mai han compartit govern a la Generalitat de Catalunya, i en les dues últimes legislatures els socialistes s'han aliat amb ERC i ICV i la federació nacionalista ha estat aquest temps a l'oposició.

Però com seria un Govern compartit per socialistes i la federació nacionalista?. Alguns sectors, com ara l’empresarial ho veurien amb bons ulls, ja que aquesta fórmula els donaria més estabilitat. Però en canvi no hi hauria oposició. La seva inexistència suposaria un frau als electors d’ambdós formacions. És de sentit comú, un passaria a tenir la presidència i per tant seria el que manaria, i l’altre no tindria més remei que ocupar el paper secundari, es veuria obligat a la subordinació.

Com s’hauria repartit el Govern si PSC i CiU haguessin governat conjuntament a les vuit legislatures que ja portem?. Doncs per començar, de la segona a la quarta legislatura, la formació nacionalista no hagués necessitat per res als socialistes, ja que van obtenir més escons dels 68 necessaris que garanteix la majoria absoluta per governar en solitari. Als comicis del 1980 CiU va obtenir 43, mentre que PSC només 33. Als del 1984, Convergència i Unió va obtenir 72 escons i els socialistes van pujar fins a 41. Ja al 1988 trobem que CiU va patir una lleugera caiguda, 69, i PSC gairebé es va mantenir amb 42. A les eleccions de 1992 trobem que la formació nacionalista va treure 70 escons mentre que la formació socialista 40.

Als comicis de l’any 1995 trobem que la formació de CiU va tenir 60, però malgrat no obtenir la majoria absoluta, va governar en solitari establint pactes puntuals amb les diferents formacions polítiques. El PSC, per la seva part,  va rebre una caiguda notable al obtenir 34 escons. Al 1999 Convergència i Unió va esdevenir la formació més votada amb la obtenció de 56 diputats però no va aconseguir la majoria absoluta. No obstant Jordi Pujol va ser investit president de la Generalitat de Catalunya per sisena vegada consecutiva gràcies a l’abstenció d’ERC i al vot favorable del Partit Popular, amb qui CiU va establir una aliança estable durant tota la legislatura. Per la seva part, el partit socialista només va aconseguir 36 diputats.

Les dues darreres legislatures, la del 2003 i la de 2006 han estat marcades pel famós tripartit, no obstant en ambdues eleccions CiU va ser la força més votada amb 46 escons al 2003 i amb 48 al 2006 però no va aconseguir establir cap aliança. PSC que va obtenir 42 i 37, respectivament, va ser la que es va posar al capdavant gràcies als vots d’ERC i ICV.

La hipòtesi de la sociovergència s'hauria pogut donar, per tant, en les vuit legislatures. La suma de CiU, que sempre ha quedat la primera, més PSC, hauria garantit una majoria folgada. Altra cosa és que hauria deixat el Parlament pràcticament sense oposició.

La sociovergència fora d’Espanya
A la resta de països europeus la coalició entre els dos partits més votats d’un país no ha estat una fórmula molt popular. Només s’ha produït un poc a la història, a Alemanya, en l’anterior legislatura. Al 2005 Angela Merkel es va posar al capdavant del país alemany amb un govern format per l’aliança entre els dos grans partits populars i antagònics del seu escenari polític. Aquesta entesa va ser l’anomenada ‘grosse koalition’, és a dir la coalició del democristians i els socialdemòcrates.